OLLETA DE NÚRIA (13-6-2015)

Després de donar-hi moltes voltes a l'assumpte, donat que en principi aquest cap de setmana era el programat per fer el Montperdut, vam decidir-nos per fer la olla de Núria, descartant altres possiblilitats com els Encantats. Els problemes logístics que presenta fer el Montperdut (demanar festa el divendres, bàsicament) i aconseguir que tot el grup pugui coincidir, cosa que va ser impossible (només tres teniem disponible el cap de setmana sencer), van fer-nos canviar de parer. Per últim, i per arrodonir els inconvenients, el dissabte dia 13 donaven un temps de mil dimonis durant tot el dia, en especial a partir de migdia.
Per tant, la proposta era la següent: començar a fer la Olla de Núria pel Puigmal des de Fontalba i anar fent ruta; en el moment en que el temps comencés a capgirar-se, fer via avall per una de les moltes vies directes al santuari: o per Finestrelles, o per Eina, o en l'improbable cas que el temps aguantés, per Noucreus o la Coma del Clot.

I això vàrem fer: a les hores intempestives de sempre, a les 6 del damatí, haviem quedat devant del Santader de sempre (Botín, així et podreixis allà on siguis, cabró). Però, un whatssap de darrera hora d'en Carles ens avisava que s'havia adormit, i que anava una mica tard. Més temps, doncs, per acabar de preparar entrepans i d'altres coses...

Cap a dos quarts ens trobem finalment devant del Santa (Botín, així et podreixis) i agafem carretera i manta. Com veiem que el temps està pitjor del que sembla decidim oblidar lo de Fontalba i pujar amb el cremallera fins a Núria, i des d'allà començar amb el pla de tirar de l'Olla el temps que es pugui. Així ho fem saber al Marc via whatssap, mentre per la mateixa via ens arriben noves molt bones: l'Angulo ja és pare, i ens envia una foto de la Helena, la seva filla!!! Quina coincidència, doncs, el felicitem i agafem tots la seva "energia positiva"...

Poc després arribem ja a Ripoll i, a la rotonda vella coneguda per tots des de la vegada d'Ulldeter, a la mateixa entrada de la ciutat, ens trobem amb en Marc. Deixem el seu cotxe allà, es estúpid pujar dos cotxes fins a Queralbs. Al parking mateix del cremallera comencem a veure certes clarianes que ens donen esperances, així que pujem al primer cremallera, el de les 8h.

Arribats a Núria, ens equipem i comencem la caminada, que evidentment farem per la Coma de l'Embut. L'Ivan i jo agafem la davantera i, tot creuant un ramat de vaques (i algun bou) que ens bramulen amb molt mala llet, iniciem la pujada pel camí del torrent de Finestrelles. Aquell mateix dia hi ha la Ultra-trail Emmona (quin nom més estúpid, valga'm Deu), de més de 100 kms de recorregut, i en algun punt anem trobant fites del recorregut. Mes endevant segur que ens creuarem amb algun dels "makinotes" zumbats que hi participen...

L'ascensió l'anem fent de forma còmoda. Tots quatre estem en un nivell de forma una mica baix, la veritat, tot i que se suposa que aquest cap de setmana era el que estava disposat per a una "gran sortida" com el Montperdut... L'Ivan, amb la seva recuperació del genoll, ha d'anar amb compte i no porta el ritmàs d'altres vegades. Tot i això, agafa la davantera i va a bon ritme. Servidor, tot i haver anat sortint de tant en tant a córrer per Collserola per agafar una mica de fons, em noto una mica rovellat i noto que em falten pulmons per a poder portar un ritme una mica més fort. En Marc diu el mateix de sí mateix, ha perdut "fuelle", i el cunyao també es veu desentrenat i ell mateix reconeix que ha agafat alguns kilets. Tot i així, el ritme es prou bo i, amb alguns replegaments oportuns al llarg de la ruta, en menys de dues horetes arribem a dalt de tot del Puigmal, a 2911 metres. El pugem no per dins del camí de la Coma, sino per la variant que passa per sota de la collada d'Er,  una mica més a prop de la carena.

Tots quatre al cim del Puigmal

L'últim compàs em resulta feixuc, mentre que en Marc sembla anar quelcom millor i el deixo passar endevant per no ralentir-lo. Arribo a dalt just darrera seu, mentre el cunyao encara el tenim un tros enrera. Allà dalt parlem amb un iaio una mica enterat que ens explica que la creu de l'avantcim la van plantar ell i la seva família, anys ençà. Parlem de curses de muntanya i de la quantitat de flipats que hi ha avui en dia per la muntanya fent esport però gairebé sense conèixer el medi. El paio elogia les meves botes Asolo (noves de trinca i sense estrenar, doncs la Suli me les va regalar per al meu cumpleanys, feia un parell de setmanetes) doncs sembla que soc l'únic en tot el cim que porta unes botes com Deu mana... Quin mal està fent per al muntanyisme el Kilian aquest, carall, ara tothom hi puja amb bambes, malles i motxilletes ridícules per a portar-hi poc més que aigua i barretes energètiques d'aquestes.

Selfie conjunt de rigor!

Ens apartem de les ventades del cim, que sempre hi son presents a dal del Puigmal, i fem un mos allà dalt mateix, a la cresta. Prenc una cola i un parell d'entrepans de pa bimbo amb mantega i xocolata (es penós, ho se, però el dia abans em vaig oblidar de comprar embotit pels entrepans...) i reemprenem el camí per la carena, en direcció nordest, cap a Finestrelles. A bon ritme assolim els petits turons que son els 2 Puigmals de Segre, Tot aquest itinerari està marcat per banderoles amb el logotip de la Emmona, i a partir del segon turó ens creuem amb el màquina més màquina de tots. Jo esperava trobar-me una mena de He-man musculós, o algo semblant. Ben a l'inrevès, un nyicris escarransit i poca cosa avança cagant llets per les arestes dels successius Puigmals. Es evident que un físic més menut respòn més a les característiques per excelir en aquestes curses. Tots els altres amb qui ens creuem son d'aspecte similar, si més no...

Acampada a l'aresta dels Puigmals

Durant tot el passeig per les arestes el temps s'ha anat enterbolint, cada cop més, cosa que confirma el meu altímetre. Els valors que va donant s'esbiaixen cada cop més, el que indica clarament una caiguda de la pressió atmosfèrica. Inestabilitat, tal i com preveien els serveis meteorològics, unes ventades molt fortes a les capes altes de l'atmosfera, que fan que les nuvolades ens sobrepassin cagant llets... Tot això no sembla gaire esperançador, i la veritat no tenim gaires ganes de remullar-nos. La possibilitat següent si no agafem el coll de Finestrelles es bastant més arriscada: hauriem de pujar el Finestrelles, la Pica d'Eina i baixar pel coll del mateix nom... Vist el "percal", fem reunió i per consens decidim tornar per Finestrelles. El cunyao, a més, diu que està petat i que fem el que fem, ell igualment baixarà per la via directa. Així que baixem al collet i sense pensar-ho més agafem camí de tornada cap a Núria.

Encarant Finestrelles

Vist en positiu, si arribem aviadet encara tindrem temps d'anar a Ventolà a dinar, com Deu mana. I així fem. Cap allà les 13h ja estem a Núria, tenim un cremallera que surt poc abans de les 14h, així que reservem a Ventolà i ens hi anem directes. Ens ho hem guanyat, tot i que la ruta al final hagi sigut molt menys extensa del que haguessim volgut per les inclemències del temps. Al llarg de la tarda anem comprovant que potser ens hem passat de prudents, perquè no cau cap ruixat a les cotes baixes (Queralbs, Ventolà, etc.) Però, es clar, qui sap si a les cotes altes, a la carena de Núria, ha ruixat lo suficient com per haver-nos deixat ben remullats. Sigui com sigui, a la muntanya més val passar-se de prudent.

Un altre cop serà, aquesta vegada hem fet una "olleta" de Núria.

FERRADA BAUMES CORCADES (Puigsagordi, 984 m.)

Després de la reunió que l'A.M. Collonuts va dur a terme a l'anterior sortida, es va decidir que la propera expedició seria una via ferrada. No sabíem on, quan, com, ni qui, però teniem clar que volíem provar una cosa nova. La Teresina de Montserrat quedava descartada des de primer moment, doncs porta una llarga temporada en reequipament i no era probable que per al març-abril estigués llesta. Vam fer una cerca ràpida allà mateix amb els mòvils i van quedar establertes un parell de possibilitats: una via al Montsant, i un parell que es troben juntes a Cercs, a l'alt Berguedà.

A partir d'aleshores, com a escalador oficial de l'Associació em vaig encarregar d'organitzar la sortideta i de cercar el material. També vaig sondejar la xarxa i tots els amics i coneguts que havien fet ferrades per saber quina podria ésser la millor alternativa. Jo mateix, tot i haver escalat molt en esportiva, en vies llargues, bloc... mai no havia fet cap ferrada. De fet, l´únic del grup que n'havia fet era l'Angulo, que desde primer moment va descartar-se de la sortida per temes logístico-familiars (embaràs en estat avançat de la seva dona).

Varies persones van coincidir a dir-me que la de Centelles era una de les millors ferrades de Catalunya, sino la millor. Que si el nivell era una mica exigent, que si el pont tibetà, que si K3 o K4... A molts blogs hi havia referències, però uns parlaven de dificultat extrema, altres de "passejada d'avis"... Tot això depèn molt de la experiència i les capacitats de qui ho escriu, per tant com a orientació general és bona informació, però no pas suficient. Vaig parlar ampliament amb l'Edu, company de feina i amic, que l'ha feta un parell de vegades, i em va semblar que no era fàcil del tot. No em preocupava el nivell de dificultat perque el nostre grupet està en bona forma (n'hi ha un parell que a més son fanàtics de les peses), sino que hi hagués passos molt aeris o punts on anar mosquetonejant pogués resultar complicat i assumir riscos innecessaris. Tampoc volia anar a fer una passejadeta de no res, que es el que semblava ser l'alternativa de Cercs. Per tant, em vaig decidir a arrossegar a l'Edu i a un altre company, l'Angel, a fer la ferrada un dissabte qualsevol del mateix mes de febrer. Feia molt fred, vam arribar aviat i no hi havia gairebé ningú, quelcom que va resultar d'allò més agradable. I vaig poder veure amb els propis ulls i valorar la dificultat de la via complerta. No n'hi ha per tant, vaig pensar, i els dos punts conflictius, el famós pont i el tram de l'esperó, tenen variants mes sencilles, per lo que em vaig acabar de decidir per aquesta opció: Baumes Corcades.

Després de parlar-ho molt, igualment, hi van haver dues baixes d'importància; en Carles, el cunyao, que a última hora li va sortir una partida de botifarra, o una barbacoa, o quelcom semblant. I l'Angulo, que era l'únic del grupet que algun cop havia fet ferrades (es veu que va fer unes quantes a Andorra, amb la seva xati) però que em sembla que ja estava més capficat pel naixement del seu "retoño" que no pas per altres maldecaps, així que l'equip es va reduïr a quatre makinotes: Ivan, Xavi, Marc i Eugeni.

La preparació del material per a fer la ferrada també va tenir la seva història. Quatre arnesos, quatre bagues d'ancoratge i quatre cascs. Els arnesos eren un meu, un parell de l'Angulo (del seu super equip de ferrades, amb bagues i tot) i un de l'Angel, el meu soci-company de feina. Les bagues restants eren una de l'Edu, de ferrada, i jo mateix portava una Spelegyca de treballs verticals. I els cascs eren un de l'Angulo (saleewa), el meu Petzl nou de trinca de treballs verticals, un casc d'un company, el Jordi, i el que jo portava que era el meu titular de la feina. Cintes, mosquetons adicionals, algun pedaç de cordino... I res més. L'equip estava preparat.

Selfie múltiple de rigor abans de començar la ruta

El dia fatídic vam quedar l'Ivan i jo aviadet al Santander de sempre, cap allà les 7h. Anàvem amb la meva furgoneta, pel tema del material, així que de seguida vam agafar carretera amunt. En una horeta o menys erem a Centelles poble, i vam cercar un bar per prendre un cafelet i quelcom més. Els gironins, com sempre, van avisar que arribaven una mica tardet, així que l'Ivan i jo vam començar a parlar i mirar coses del Montperdut, que volem fer més endevant, cara al juny-juliol.
Un cop arribats els gironins, ens posem en marxa. Tots quatre amb la furgoneta pugem fins al punt de partida, passat el parking, en el marge esquerre del caminet que va a buscar l'inici de la ferrada. Eren poc més de les 9h. i el temps de moment estava enterbolit amb boires matinals. Comencem, doncs, amb màniga llarga i una mica de fresqueta, però en els primers compasos i, a la que assolim certa alçaria, ja ens molesta tot. Els primers pasos serveixen de "training"; els hi explico com funcionen les bagues, com s'ha d'anar mosquetonejant, i poca cosa més. Començo obrint camí pels primers trams equipats, una escaleta vertical que de seguida presenta un petit desplom que es com un petit bateig de foc. Val a dir que tots el van passar amb molta comoditat, cosa que m'esperava que fessin, la veritat. De seguida li van agafar el rotllo i cada vegada els vèia més còmodes en l'avenç.

En Xavi, als primers compasos de la ferrada

L'equipament, val a dir, és impecable, recentment reequipat i d'una qualitat excepcional. Els caminets perfectament senyalitzats, no hi ha pèrdua possible. Anant fent, ens vam encarar fins al primer punt dificultós de la jornada: el pont tibetà. Hi ha un encreuament pocs metres abans que permet agafar el camí inferior, que està pensat per tots aquells que pateixen vertígen i no es veuen amb cor de passar el pontet de marres. Tots quatre decidim anar endevant, i en el tram vertical d'accés al pont ens trobem una noia que té certs problemes per superar un pas. Em dona pas a mi, per veure com fem els moviments, i més o menys intentem orientar-la una mica. No va sola, però sembla que l'han deixat una mica penjada, pobre, i sembla que no ho està passant gaire bé. Un cop encarat el punt de partida del pont, els companys empassen saliva. La vista es brutal, el cable llarguíssim, i no hi ha ningú per devant nostre. Els hi comento una mica el procediment a seguir i m'hi fico.

Servidor al pont tibetà...

Ritme regular, peus gairebé lliscant pels cables inferiors, intentant balancejar el mínim possible l'estructura. Amb un ritme constant, aconsegueixo passar el pont sense problemes (en el meu cas el vertígen no es problema) i, arribat a l'altra banda, dono el senyal a l'Ivan que, tot seguit, es fica al pont sense pensar-s'ho gaire. Veig que porta un ritme bastant bo, també constant, però en aquell moment veig des de la llunyania que en Xavi s'esmuny entre les bardisses de l'altra banda del pont. Pateix vertígen i la visió del pont ha estat massa per ell, així que va decidir cercar un camí alternatiu, i va agafar muntanya amunt per tal de passar la vall que el pont uneix de forma eficaç. No se perquè no va desgrimpar els trams inicials i va anar a buscar l'altre camí equipat, però la questió es que el vam perdre de vista durant una bona estona...
L'Ivan arriba a l'altra banda amb mi amb un "subidón" considerable, i de seguida en Marc s'hi posa mans a l'obra. A un ritme molt bo, passa sense despentinar-se i en un tres i no res ens hem replegat a l'altra banda. Busquem en Xavi, no el veiem, no hi ha cobertura... així que confiem en el seu sentit de l'orientació i que ens pugui trobar més endevant.

L'Ivan arribant al final del pont

En Marc, al primer tram del pont tibetà

Avancem ara per tota la part equipada en horitzontal, molt sencilleta però que voreja la cinglera que des de Centelles domina les vistes principals, i en un tres i no res ens plantem en un segon encreuament. Jo no m'en recordo de l'altra vegada, així que preguntem a un dels que tenim endevant, que ens assegura que pujant el tram vertical continua la via i que el tram inferior es una "via de sortida" de la ferrada. El cabró no es podria haver equivocat més. Aquell tram ens menava ja a la part final de la ferrada, salvant el Tram de l'Esperó i tota la part bonica de la via. Així i tot, la cosa no va anar malament perque aquell petit error ens va servir per a retrobar en Xavi, que ens esperava al final de la part de dalt. Quan veig que arribem a un camí principal i veig una planúria amb tot d'arbres estassats per a fer llenya veig que ens hem equivocat. Preguntem a un paio que hi ha per allà i ens aclareix dubtes. Tornem enrere i fem el tram descendent, que en uns quants compassos ens mena fins al fons de vall on comença el famós Tram de l'Esperó.

L'Ivan i jo mateix fent els passos laterals sota la cinglera

Decidim fer un mos en aquell mateix punt mentre veiem que alguns altres ferrateros van arribant, amb millor o pitjor estil, amb més o menys traça, i mentrestant explico als meus companys que al febrer vaig trobar-me amb un paio que tot el tram el va passar "a pelo", sense equipament, i que ho va fer en un tres i no res.

Quan ja hem jalat algo i veiem que massa gent ens està assolint i, per tant, omplint el pas, decidim aixecar-nos i ficar-nos a la ferrada novament. Ha estat un error, ara tenim uns quants "patates" devant nostre que ralenteixen el ritme, i molt. Abans d'entrar nosaltres, espero un bon trau per tal de espaiar una mica la distància amb ells, però és inutil. En Xavi, més coherent amb el seu vertígen, prefereix fer el pas alternatiu, més còmode, que rodeja la mateixa cinglera per arribar al mateix punt.

Anem per feina, doncs. Al primer tram vertical del pas hi ha un paio (aquell tontaina que ens va guiar malament abans) que s'hi ha ficat i es moooolt lent i mooooolt dolent. El veig avançar i em fa l'efecte que està passant autèntica por. Li tremolen les cames i els braços, no se si de por, de nervis o de l'esforç. Sigui com sigui, aquest grupet se'ns embossa devant nostre i hem de fer diverses aturades estratègiques.
El tram de l'Esperó te un parell de desploms en el compàs inicial que son divertits de resoldre, especialment un que les grapes estan molt allunyades entre sí i que has d'improvitzar amb algun agafament a la roca. En aquest punt ja em toca esperar doncs els de devant porten "caravana". Seguim endavant, lentament, i arribat el pas horitzontal de dalt, torna a tocar esperar.

On és Wally? Tots tres penjats a les parets del Tram de l'Esperó

Com veig que l'Ivan i en Marc es troben en un punt còmode, a peu pla i sense perill de cap mena, els hi recomano que no es moguin i ens esperem. Jo mateix m'he assegurat amb la baga curta a un ancoratge químic meravellós que hi ha a meitat del pas horitzontal, cosa que em serveix per veure com el "tontaina" intenta superar el darrer pas vertical del Tram. Dos altres pobres nois es troben a mig camí entre servidor i el tontaina, mal agafats als cables, penjant de mala manera, a l'espera que aquell decidís acabar de pujar. S'ho pensa, s'ho repensa, s'ho mira i remira... Però ens fa passar a tots una mala estona, el cabró.

Quan veig que gairebé ja està arribant al final, reemprenem via, i en un tres i no res l'hem assolit de nou. Arribem a dalt amb el "subidón" i ens repleguem amb en Xavi, que ha aprofitat que estava per baix per fer-nos unes fotos acollonants.

Ja només queda avançar un tros de camí, els arbres que comentavem abans, i encarar el pas definitiu de la ferrada; l'escala. Aquí no hi ha variant possible, s'ha de fer sí o sí, però de nou tenim una bona colla de badocs devant que ens ralentitzen. Esperem que el grupet vagi pujant, mentre se'ns acumulen d'altres darrera nostre. Un cop tenim prou marge de maniobra, tiro milles i cap a munt s'ha dit. Els passos inicials son molt sencills, però abans de l'escala hi ha dos desploms que tenen certa complicació. L'escala es fa en un tres i no res, i ja no queda més que un parell de trams més fins arribar al cim del Puigsagordi, a 984 m. d'alçària, lloc on la ferrada acaba definitivament.

Tres dels nostres arribant al cim!!!

Per acabar de rematar la feina, quan estem arribant a la "pedacho" d'estelada del cim, el tontaina de sempre ens torna a marejar:

-Escolteu, que us esteu deixant el darrer tram de la ferrada!

Sembla veritat, hi ha un encreuament que, a la dreta, mena en un camí que va sota la cinglera un altre cop. O això sembla. L'agafem (no se ni per què) i en uns pocs metres ens porta just a sota de la bandera, on hi ha un pas equipat de com a molt dos metres d'alçària, amb quatre o cinc grapes. Em venen instinctes assassins respecte al "tontaina", i superem aquesta xorrada de pas sense ni assegurar-nos, en lliure. Ara sí, per fi sota la bandera, fotos de rigor de l'equip i felicitacions mútues.

L'equip de l'A.M. els Collonuts al cim del Puigsagordi

El camí de baixada és molt sencill, s'ha d'agafar la carretera que porta fins al cim en direcció a Centelles de nou, sense haver de ficar-se muntanya a dins ni desfer trams de ferrada, així que de seguida agafem camí i cap avall. Com que portàvem entrepans per si de cas ens entreteníem massa a la ferrada (pel tema de les "aglomeracions" i retencions de gent als passos complicats) decidim buscar un baret sencill, i el trobem, i tant que sí. Ens posen un barril de Moritz, olives i unes patatetes braves, que ens aprofiten d'allò més. Estem una bona estona a la terrasseta del bar, xerrant, explicant batalletes i parlant dels propers reptes de l'Associació.

El bidó de Moritz presidint la reunió

Tot va bé si acaba bé, que diuen!!!

Trepada en Papiol (por Vià)

 

Neni / Vià:

Simplicius (V)

Con el porro en la boca (V+)

Sakosika por la polla (3 trys)

Empezamos por Simplicius, que completamos los dos, el Neni de primero, y desmontando al bajar, y yo de primero también, practicando el cambio de nudo arriba para pasar la cuerda por la reunión y montarla top rope.

El Neni iba a estrenar una bolsa de magnesio nueva, pero no tenía magnesio, al final me regaló la suya, que iba apurada también, aunque tampoco hacía suficiente calor como para que fuera imprescindible.

Acto seguido el Neni montó una macro-reunión (por falta de la baga amarilla) en el arbol para hacer "Con el porro en la boca", mas que nada para no cascar la cuerda nueva. Nos petamos la vía facilmente, y todo motivados nos liamos a probar con algo más hardcore, "Sakosika por la polla", que no pudimos completar sin usar el arbol, y en la que nos ofuscamos a hacer hasta 3 intentos cada uno.

Fue especialmente curioso como el Neni sacó unos pasos concretos para hacer la salida, que a mi me eran imposibles, y viceversa. Pocas veces nos había pasado de manera tan evidente, y es que hay tan pocos agarres al inicio, que parece mentira que sacaramos 2 maneras de hacerlo.

Ya petados, nos piramos, en la que fue una sesión tranquila pero durilla, y a la que fuimos no muy puestos fisicamente. Aún así fue una trepada chula de experimentación.

Ferrata Baumes Corcades (1st time)

 Con Edu y Angel...

Blah blah blah....

PENYES ALTES DE MOIXERÓ, 2.279 m. (24-1-2015)

Després d'un període extranyament llarg d'inactivitat per par de l'A.M. els Collonuts (explicat en part per la dèria Kilianjornetesca d'alguns d'ells i, per la meva part, per una conjunció astral de desgràcies familiars), ens vam proposar reprendre les sortides muntanyenques a finals de 2014. Feia gairebé un any de la darrera, la circular del Montseny que vam fer al gener del mateix any, i després d'aquesta i de diversos intents fallits de congregar-nos, no vam aconseguir coordinar-nos. Al setembre, a més, l'Ivan va marxar als Alps, a pujar al Montblanc (un regalàs que es va currar la seva santa dona amb motiu del seu 40è aniversari), i vam posposar dates per a una invernal tardana. Es va anar aplaçant, i aplaçant, fins que ens vàrem plantar al gener un altre cop... Abans de nadal vam col·locar la data del 24 de Gener com a inamovible, i els "seromeros" Ivan i Angulo van proposar itinerari: les Penyes Altes del Moixeró.

El mateix Ivan havia fet vàries vegades aquest itinerari, així que va proposar pujar pels Empedrats, fins al refugi i des d'allà carenejar fins a les Penyes. La ruta ens va semblar prou bona a tots, així que no hi va haver volta enrere. A darrera hora en Marc es va descartar, suposo que també per motius logístics (paternitat recent), així que l'equip d'atac erem cinc: Angulo, Ivan, Carles, Xavi i Eugeni.

La organització de la ruta requeria un altre cop el moure cotxes previament per tal de retornar a un punt diferent i no estar obligats a itineraris circulars. L'equip de Molins vam sortir aviadíssim, com sempre, recollint a l'Angulo a Sant Andreu i fent carretera i manta cap a Bagà. Allà ens vam aturar en un bareto una mica extrany de les afores, on va presentar-se en Xavi amb l'altre cotxe. El molt murri portava una sorpresa que s'havia callat... Unes samarretes conmemoratives de l'Associació, molt currades, amb un llistat de totes les fites importants aconseguides pel grup. Una per a cadascú. Després del repartiment de samarretes va vindre el repartiment de raquetes i grampons, que el mateix Xavi havia llogat.
De seguida van marxar cap al punt final del recorregut, a Grèixer, per després retornar al punt de sortida de l'itinerari: el veinat de l'Hostalet, situat a la pista forestal que surt des de darrera de la part alta de Bagà.

Els Empedrats es un itinerari que discorre per la vall del torrent del Forat, on trobem diverses gorges que, de tant en tant, s'han de creuar amb cura. És fàcilment identificable doncs es troba senyalitzat com a PR, amb marques blanques i grogues. El nom d'empedrats, segons sembla, prové del fet que el camí abans estava "empedrat", doncs era el camí antic que cercava el coll de Pendís. Avui dia no queden vestigis del camí, però la toponímia es impossible d'enganyar... L'itinerari comença lleuger, amb certa pendent, i el grup ens posem en marxa amb servidor a primera línia, seguit de prop per l'Ivan. Superant gorges, arribem de seguida al preciós bullidor de la Llet, una font amb salt d'aigua on ens aturem a fer fotos, evidentment.

Continuem cap a munt, doncs el desnivell es cada cop més pronunciat. Observo que l'Ivan, que ens ha comentat que arrosega moltes molèsties amb el seu genoll fotut, va a un ritme inferior de l'habitual i ell mateix ens diu que està desentrenat. Des de les seves anades al Montblanc i el sobreesforç que va patir allà, ha tingut molts problemes i està amb metges i tot. Tot i així i el mal que pel que sembla encara té, tira amunt com un cabró,
Creuem els Empedrats propiament dits, i arribem a l'estret d'Escriu. Continuem per la torrentera, deixant a mà dreta el camí GR que mena al Coll d'Escriu, lliscant en paral·lel a aquest camí fins arribar al refugi de Sant Jordi (des d'allà el GR s'uneix amb el nostre camí).

A peu del refugi fem un alto per tal d'esmorzar quelcom, doncs jo mateix no he pres més que un cafè amb llet i tinc una gana que em menjaria un bou amb banyes i tot... Uns entrepans, una cola de rigor, i ja estem refets per continuar. Encara estem a poc més de 1500 metres, segons l'altímetre (que no s'esbiaixa gaire), pel que encara ens queda un bon desnivell encara per pujar. Des del refugi hi surten diverses rutes, però nosaltres hem planificat no seguir el GR cap al coll de Pendís, sino tirar una mica més drets pel coll del Dental. I així fem. El camí cada cop es més dret, i en poca estona assolim el coll i els seus 1700 metres. El caminet continua en un etern zig-zag que guanya alçada molt ràpidament. Jo mateix he agafat la davantera i em noto bastant a to, així que vaig obrint via fins arribar al coll de Moixeró, a gairebé 2000 metres. Acabem de recuperar el GR, ara sí, i ens conduirà fins al mateix cim a partir d'ara... Devant nostre tenim la oblidada cimera del Moixeró, tan insignificant que ni tan sols en prenem la molèstia d'apropar-nos fins a dalt de tot. La vorejem per la banda nord, on comencem a trobar neu de valent. Aquí, potser, seria qüestió de calçar-se les raquetes, però decidim esperar una mica més. Continuem avançant per dalt de la carena del massís del Moixeró, passant un parell de collets més, amb neu cada vegada més gruixuda i amb una ventada molt forta cada vegada que ens encarem una mica al vessant nord.

En Xavi pujant per la neu, amb el Pedra i el Comabona al fons

Arribem al coll del Raset des de la cara sud i la vista de la carena es espectacular: el vent ha moldejat els blocs de neu i gel de manera capriciosa i ens ofereix una autèntica obra d'art. L'avenç es fa molt més feixuc i ens enfonsem a la neu sovint, donat que el sol de migdia cada vegada apreta més.

Blocs de neu a l'aresta, modelats pel vent

A partir del coll, el GR va fent guinyades i de tant en tant es fica en vertents nord, des d'on el vent prové gairebé huracanat. Les previsions meteorològiques que els darrers dies haviem consultat no fallaven: vent del nord de força 7 o 8. En el meu cas, em vaig veure obligat a equipar-me de valent. La jaqueta amb caputxa cordada fins dalt de tot, el barret a sota tapant les oídes, el buff folrat aixecat gairebé fins els ulls i les ulleres de sol com a última protecció. Les mans, amb els guants de neu, de tant en tant les he d'anar ficant a les butxaques, per que se'm glacen de debó. Un cop dins la butxaca, vaig fent exercitar els dits per tal d'escalfar-les una mica, igualment. He agafat de nou la davantera i darrera meu porto a l'Ivan, que també veig que s'ha equipat per al fred amb jaquetes, gorros, guants... Avancem contra el vent enfonsant-nos cada cop més, i començo a notar que els meus peus s'estan mullant. Aquestes maleïdes Quechua dels collons ja no funcionen, i tenen poc més de tres anyets...

Arribat un moment, estem tant a prop de les penyes que el vent ha afluixat bastant. Comença aleshores una bonica grimpada, suau i no pas complicada, però que amb la neu i el gel traidor que de tant en tant s'amaga entre les pedres fa que no s'hi pugui badar gaire. Agafo de nou la davantera, em motiva grimpar molt més que cap altra cosa, i m'ho agafo amb ganes. Anem superant els diferents passos ara ben agrupats i, en un tres i no res, arribem a dalt de tot. Hem fet el cim, i les vistes des de dalt son espectaculars. Sembla mentida que sota nostre hi hagi una carretera de cinc kms en línia recta plena de cotxes i camions...

Quatre dels nostres al cim de les Penyes Altes de Moixeró

No ens entretenim gaire a dalt, la veritat, perque el vent igualment apreta, i no tenim temps a perdre. L'itinerari planejat ens mena ara tornar enrere fins al coll de Rauset, des d'on encararem tot seguit la famosa canal de la Serp, anomenada així per la gran quantitat de tombs i voltes que fa el camí; com diuen en castellà, "serpentear". La pendent es fortíssima, ja em planyo de tot aquell qui decideixi fer-la en sentit contrari al nostre. Baixem ràpidament, a un ritme fort, però sense desdenyar prudència. El terreny es poc ferm i amb molta grava, pedra lliscant, i qualsevol errada pot significar una bona nata, la veritat.

Selfie de rigor, com no, tirat per l'Ivanhoe

La canal de la Serp és llargueta, la veritat, i cansa una mica anar forçant tota l'estona les cames intentant no relliscar. Em preocupa l'Ivan amb el seu genoll, però sembla que va bé, que intenta forçar lo mínim, i quan arribem a baix no ha patit massa, pel que sembla. Arribem al poble de Grèixer, on havíem deixat l'altre cotxe i, des d'allà, podrem arribar al punt d'inici de la ruta sense problemes per a tornar a caseta, no sense abans fer un bon tiberi, com de costum.

Trepada con cuerda nueva (por Vià)

Neni / Vià:

La Fisura Punk (V)

Pajarito (V+)

Con el porro en la boca (V+)

Miki Loco (6a) (solo Neni)

Makako free (6b+) (no completada)

El pasado viernes 5 de diciembre me acerqué again a Molins en pos de una trepada, motivo: estrenar la cuerdaca nueva!

Así pues al día siguiente, sábado, salimos dirección Les Escletxes, por costumbre y comodidad.

El día era frío pero podría haber sido peor, hacía algo de sol, pues ya no era primera hora, aún así Les Escletxes están algo resguardadas del sol, sobretodo las salidas, por lo que el inicio fue un poco duro, sobretodo para los dedos.

Rápidamente entramos en calor, gracias a la Fisura, con la que solemos empezar. Es posible que el hecho que sea la primera en recibir luz del sol sea el motivo que sea la que hacemos primero casi siempre.

Acto seguido nos movimos a la de su izquierda, una que habíamos hecho en la sesión anterior, Pajarito, cuya salida nos costó mucho (yo desistí y solo después de hacerla el Neni la encadené), aunque la zona de arriba era extremadamente fácil (aunque como siempre, llegas petao)

Acto seguido nos fuimos a Con el porro en la boca, en la otra grieta, no sin primero ir a por una coke a la furgo (con casi atropello de Akane por sordera y flipamiento de un coche). Sorpresa nuestra de no ver los parabolts prometidos, esta vez el Neni montó la reunión en el arbol de manera distinta, para que la cuerda sufriera menos (que es nueva! xD)

Encadenamos la vía con una facilidad asombrosa, yo flipé bastante, poder aguantarme con el brazo izquierdo, saber cruzar y empotrarme mejor (sobretodo al inicio) fue clave. La verdad es que he mejorado mucho.

Luego fuimos a quitarnos la espina de Miki Loco. Esta vía es jodida, dura y corta. Además no se puede montar la reunión por arriba, por lo que el Neni subió chapando. Solo empezar ya se quedó con varios trozos de roca en la mano, la humedad bestial causada por las lluvias y la falta de sol de esa zona ha ido haciendo mella, sobretodo en la parte derecha de la vía, que queda en el margen de la grieta, de un material mucho menos compacto.

Finalmente al llegar arriba (ayudándose de un pedal para llegar a la chapa de arriba y así no asumir un saque mayor) y ver una sola anilla, y toda la zona superior muy inestable, bajé al Neni, que no las tenía todas y recomendó que no la hiciera, por precaución.

Como ya era bastante tarde (pues estuvimos un buen rato en Pajarito y en Miki Loco) nos liamos a probar Makako free, que yo no había hecho nunca y que el Neni recordaba haber hecho o probado hacía muchísimo. Es un 6b+ o quizça superior, con una salida muy guapa con muchos agarres buenos pero dificiles de combinar. La piedra esta extremadamente limada, pero esta vez por acción natural del agua, en plan cueva.

Después de la salida hay un pequeño saliente con nulas manos y lógicamente pies resbaladizos (el barro del suelo y por tanto barro en los gats no ayudaba en absoluto, uno de los factores que nos jodieron en las demás vías), que no pudimos superar.

Por otro el desplome de la vía hace que la cuerda te saque para fuera si el asegurador te lleva tenso, lo que no facilita una ayuda de cara a hacer intentonas para conocerse la vía. Quedó pendiente para otra vez, como vía a trabajarse poco a poco.

Y aquí lo dejamos y fuimos a comernos un entrecot de puta madre que nos hizo la Suli. 

Otra trepada más... (por Vià)

 El sábado 8 de Noviembre el Neni y yo fuimos a trepar a Les Escletxes de Papiol como ya es tradición, por su comodidad a la hora de hacer y cambiar reunión, por la cercanía y por lo asequible de los grados así como por su variedad.

Empezamos con La Fisura, que resulta llamarse La Fisura Punk (V), para calentar motores como hacemos muchas veces.

Al ir a subir el Neni de primero comprobamos una quemada que el Neni había visto la última vez que la usó para hacer una tirolina a los niños para el cumple de la Ari. Vimos que la cuerda, la mítica verde que lleva años dándonos servicio, estaba jodida justo por la mitad, un putadón, eso nos dejaba con 20 metros de cuerda apox, cuando las vías de Les Escletxes son de 10 a 15 metros normalmente. Si contamos la subida y la bajada, más los bucles para el nudo del arnés y de la cuerda que pasa por el grigri más un margen de seguridad, pues son algo mas de 30 metros que necesitas, inviable hacer las más largas con esa cuerda, aunque si valida para las más peques.

Así pues el Neni la subió de primero, con facilidad, y una vez arriba montó la reunión de Pajarito (V+), la vía de al lado, con una cuerda de espeleo que tenía, más larga, dejando las dos vías equipadas a la vez.

Subí La Fisura Punk de top rope, muy cómodo también. Aunque hacía frío entramos en calor rápido, y aunque no nos quitamos el jersey estuvimos cómodos toda la mañana. Acto seguido subimos Pajarito y la sacamos bien, aunque no tan fácil. Como siempre la salida resbalaba y el final tenía agarres buenísimos.

Al acabar desmontamos las reuniones y el Neni montó Em supura (V+), que salió con alguna que otra dificultad, pero bien también. Desmontó las otras 2 y me explico los problemas de usar una cuerda de espeleo en deportiva, aún así no quedaba remedio si queríamos hacer vías un poco más largas.

Acto seguido nos fuimos al extremo opuesto de dicha pared, a 2 vías de nombre curioso, La màquina rifenya (V+) y Toi petao (6a).

No recordabamos haberlas hecho nunca, y creo que así es, las vías eran muy chulas, con pasos jodidos y agarres complicados pero interesantes. Las completamos sufriendo un poco, pero nos quedamos muy satisfechos. El petamiento era un poco evidente, así que decidimos cambiar de vía y hacer Con el porro en la boca antes de petarnos del todo, así pues recogimos y desmontamos para irnos a la otra escletxa.

Allí nos encontramos una peña que dijo hacer espeleo, que estaba escalando Con el porro en la boca con cacharros y demás mierda artificial. Aseguraron hacer 2 parabolts arriba a modo de reunión, y como la vía lo necesita les cedimos el sitio. Luego vimos que escalaban dando martillazos, y haciendo varios agujeros, un modo de escalar muy muy invasivo que me dolió en el alma. Pero cada loco con su tema.

Nos fuimos a las vías del inicio de la pared de la derecha, e hicimos Veranoski (pared 6a) y (libro V+) y Patim Patam Patum (6a)

Veranoski la sacamos con algunas dificultades, y Patim Patam Patum fue un reto para el Neni, que estaba desentrenado y que la encaró de la manera más jodida posible, yo la pude completar con muchas dificultades gracias a elegir una ruta más fácil.

Ya petadísimos nos liamos a intentar Miki Loco (6a), cuya reunión era un poco inaccesible y que intentamos hacer de primero, con poco éxito, quedandonos el Neni y yo en el mismo paso (chapar la segunda chapa, a mitad de vía). Después de varios saques y de tener problemas para asegurar por culpa de la cuerda de espeleo decidimos tancar la paradeta e irnos con la espinita con la intención de sacarnosla otro día próximo, para estrenar de paso la cuerda nueva, que está en camino.

Yo apenas hice 2 fotos, una de las cuales se ve mal pues se tapa la parte de arriba de la vía (Miki Loco), a ver si el Neni pone sus fotos.

-La Fisura Punk (V)

-Pajarito (V+)

-Em supura (V+)

-La màquina rifenya (V+)

-Toi petao (6a)

-Veranoski (V+)

-Patim Patam Patum (6a)