Després de donar-hi moltes voltes a l'assumpte, donat que en principi aquest cap de setmana era el programat per fer el Montperdut, vam decidir-nos per fer la olla de Núria, descartant altres possiblilitats com els Encantats. Els problemes logístics que presenta fer el Montperdut (demanar festa el divendres, bàsicament) i aconseguir que tot el grup pugui coincidir, cosa que va ser impossible (només tres teniem disponible el cap de setmana sencer), van fer-nos canviar de parer. Per últim, i per arrodonir els inconvenients, el dissabte dia 13 donaven un temps de mil dimonis durant tot el dia, en especial a partir de migdia.
Per tant, la proposta era la següent: començar a fer la Olla de Núria pel Puigmal des de Fontalba i anar fent ruta; en el moment en que el temps comencés a capgirar-se, fer via avall per una de les moltes vies directes al santuari: o per Finestrelles, o per Eina, o en l'improbable cas que el temps aguantés, per Noucreus o la Coma del Clot.
I això vàrem fer: a les hores intempestives de sempre, a les 6 del damatí, haviem quedat devant del Santader de sempre (Botín, així et podreixis allà on siguis, cabró). Però, un whatssap de darrera hora d'en Carles ens avisava que s'havia adormit, i que anava una mica tard. Més temps, doncs, per acabar de preparar entrepans i d'altres coses...
Cap a dos quarts ens trobem finalment devant del Santa (Botín, així et podreixis) i agafem carretera i manta. Com veiem que el temps està pitjor del que sembla decidim oblidar lo de Fontalba i pujar amb el cremallera fins a Núria, i des d'allà començar amb el pla de tirar de l'Olla el temps que es pugui. Així ho fem saber al Marc via whatssap, mentre per la mateixa via ens arriben noves molt bones: l'Angulo ja és pare, i ens envia una foto de la Helena, la seva filla!!! Quina coincidència, doncs, el felicitem i agafem tots la seva "energia positiva"...
Poc després arribem ja a Ripoll i, a la rotonda vella coneguda per tots des de la vegada d'Ulldeter, a la mateixa entrada de la ciutat, ens trobem amb en Marc. Deixem el seu cotxe allà, es estúpid pujar dos cotxes fins a Queralbs. Al parking mateix del cremallera comencem a veure certes clarianes que ens donen esperances, així que pujem al primer cremallera, el de les 8h.
Arribats a Núria, ens equipem i comencem la caminada, que evidentment farem per la Coma de l'Embut. L'Ivan i jo agafem la davantera i, tot creuant un ramat de vaques (i algun bou) que ens bramulen amb molt mala llet, iniciem la pujada pel camí del torrent de Finestrelles. Aquell mateix dia hi ha la Ultra-trail Emmona (quin nom més estúpid, valga'm Deu), de més de 100 kms de recorregut, i en algun punt anem trobant fites del recorregut. Mes endevant segur que ens creuarem amb algun dels "makinotes" zumbats que hi participen...
L'ascensió l'anem fent de forma còmoda. Tots quatre estem en un nivell de forma una mica baix, la veritat, tot i que se suposa que aquest cap de setmana era el que estava disposat per a una "gran sortida" com el Montperdut... L'Ivan, amb la seva recuperació del genoll, ha d'anar amb compte i no porta el ritmàs d'altres vegades. Tot i això, agafa la davantera i va a bon ritme. Servidor, tot i haver anat sortint de tant en tant a córrer per Collserola per agafar una mica de fons, em noto una mica rovellat i noto que em falten pulmons per a poder portar un ritme una mica més fort. En Marc diu el mateix de sí mateix, ha perdut "fuelle", i el cunyao també es veu desentrenat i ell mateix reconeix que ha agafat alguns kilets. Tot i així, el ritme es prou bo i, amb alguns replegaments oportuns al llarg de la ruta, en menys de dues horetes arribem a dalt de tot del Puigmal, a 2911 metres. El pugem no per dins del camí de la Coma, sino per la variant que passa per sota de la collada d'Er, una mica més a prop de la carena.
Tots quatre al cim del Puigmal
L'últim compàs em resulta feixuc, mentre que en Marc sembla anar quelcom millor i el deixo passar endevant per no ralentir-lo. Arribo a dalt just darrera seu, mentre el cunyao encara el tenim un tros enrera. Allà dalt parlem amb un iaio una mica enterat que ens explica que la creu de l'avantcim la van plantar ell i la seva família, anys ençà. Parlem de curses de muntanya i de la quantitat de flipats que hi ha avui en dia per la muntanya fent esport però gairebé sense conèixer el medi. El paio elogia les meves botes Asolo (noves de trinca i sense estrenar, doncs la Suli me les va regalar per al meu cumpleanys, feia un parell de setmanetes) doncs sembla que soc l'únic en tot el cim que porta unes botes com Deu mana... Quin mal està fent per al muntanyisme el Kilian aquest, carall, ara tothom hi puja amb bambes, malles i motxilletes ridícules per a portar-hi poc més que aigua i barretes energètiques d'aquestes.
Selfie conjunt de rigor!
Ens apartem de les ventades del cim, que sempre hi son presents a dal del Puigmal, i fem un mos allà dalt mateix, a la cresta. Prenc una cola i un parell d'entrepans de pa bimbo amb mantega i xocolata (es penós, ho se, però el dia abans em vaig oblidar de comprar embotit pels entrepans...) i reemprenem el camí per la carena, en direcció nordest, cap a Finestrelles. A bon ritme assolim els petits turons que son els 2 Puigmals de Segre, Tot aquest itinerari està marcat per banderoles amb el logotip de la Emmona, i a partir del segon turó ens creuem amb el màquina més màquina de tots. Jo esperava trobar-me una mena de He-man musculós, o algo semblant. Ben a l'inrevès, un nyicris escarransit i poca cosa avança cagant llets per les arestes dels successius Puigmals. Es evident que un físic més menut respòn més a les característiques per excelir en aquestes curses. Tots els altres amb qui ens creuem son d'aspecte similar, si més no...
Acampada a l'aresta dels Puigmals
Durant tot el passeig per les arestes el temps s'ha anat enterbolint, cada cop més, cosa que confirma el meu altímetre. Els valors que va donant s'esbiaixen cada cop més, el que indica clarament una caiguda de la pressió atmosfèrica. Inestabilitat, tal i com preveien els serveis meteorològics, unes ventades molt fortes a les capes altes de l'atmosfera, que fan que les nuvolades ens sobrepassin cagant llets... Tot això no sembla gaire esperançador, i la veritat no tenim gaires ganes de remullar-nos. La possibilitat següent si no agafem el coll de Finestrelles es bastant més arriscada: hauriem de pujar el Finestrelles, la Pica d'Eina i baixar pel coll del mateix nom... Vist el "percal", fem reunió i per consens decidim tornar per Finestrelles. El cunyao, a més, diu que està petat i que fem el que fem, ell igualment baixarà per la via directa. Així que baixem al collet i sense pensar-ho més agafem camí de tornada cap a Núria.
Encarant Finestrelles
Vist en positiu, si arribem aviadet encara tindrem temps d'anar a Ventolà a dinar, com Deu mana. I així fem. Cap allà les 13h ja estem a Núria, tenim un cremallera que surt poc abans de les 14h, així que reservem a Ventolà i ens hi anem directes. Ens ho hem guanyat, tot i que la ruta al final hagi sigut molt menys extensa del que haguessim volgut per les inclemències del temps. Al llarg de la tarda anem comprovant que potser ens hem passat de prudents, perquè no cau cap ruixat a les cotes baixes (Queralbs, Ventolà, etc.) Però, es clar, qui sap si a les cotes altes, a la carena de Núria, ha ruixat lo suficient com per haver-nos deixat ben remullats. Sigui com sigui, a la muntanya més val passar-se de prudent.
Un altre cop serà, aquesta vegada hem fet una "olleta" de Núria.
