Després de la reunió que l'A.M. Collonuts va dur a terme a l'anterior sortida, es va decidir que la propera expedició seria una via ferrada. No sabíem on, quan, com, ni qui, però teniem clar que volíem provar una cosa nova. La Teresina de Montserrat quedava descartada des de primer moment, doncs porta una llarga temporada en reequipament i no era probable que per al març-abril estigués llesta. Vam fer una cerca ràpida allà mateix amb els mòvils i van quedar establertes un parell de possibilitats: una via al Montsant, i un parell que es troben juntes a Cercs, a l'alt Berguedà.
A partir d'aleshores, com a escalador oficial de l'Associació em vaig encarregar d'organitzar la sortideta i de cercar el material. També vaig sondejar la xarxa i tots els amics i coneguts que havien fet ferrades per saber quina podria ésser la millor alternativa. Jo mateix, tot i haver escalat molt en esportiva, en vies llargues, bloc... mai no havia fet cap ferrada. De fet, l´únic del grup que n'havia fet era l'Angulo, que desde primer moment va descartar-se de la sortida per temes logístico-familiars (embaràs en estat avançat de la seva dona).
Varies persones van coincidir a dir-me que la de Centelles era una de les millors ferrades de Catalunya, sino la millor. Que si el nivell era una mica exigent, que si el pont tibetà, que si K3 o K4... A molts blogs hi havia referències, però uns parlaven de dificultat extrema, altres de "passejada d'avis"... Tot això depèn molt de la experiència i les capacitats de qui ho escriu, per tant com a orientació general és bona informació, però no pas suficient. Vaig parlar ampliament amb l'Edu, company de feina i amic, que l'ha feta un parell de vegades, i em va semblar que no era fàcil del tot. No em preocupava el nivell de dificultat perque el nostre grupet està en bona forma (n'hi ha un parell que a més son fanàtics de les peses), sino que hi hagués passos molt aeris o punts on anar mosquetonejant pogués resultar complicat i assumir riscos innecessaris. Tampoc volia anar a fer una passejadeta de no res, que es el que semblava ser l'alternativa de Cercs. Per tant, em vaig decidir a arrossegar a l'Edu i a un altre company, l'Angel, a fer la ferrada un dissabte qualsevol del mateix mes de febrer. Feia molt fred, vam arribar aviat i no hi havia gairebé ningú, quelcom que va resultar d'allò més agradable. I vaig poder veure amb els propis ulls i valorar la dificultat de la via complerta. No n'hi ha per tant, vaig pensar, i els dos punts conflictius, el famós pont i el tram de l'esperó, tenen variants mes sencilles, per lo que em vaig acabar de decidir per aquesta opció: Baumes Corcades.
Després de parlar-ho molt, igualment, hi van haver dues baixes d'importància; en Carles, el cunyao, que a última hora li va sortir una partida de botifarra, o una barbacoa, o quelcom semblant. I l'Angulo, que era l'únic del grupet que algun cop havia fet ferrades (es veu que va fer unes quantes a Andorra, amb la seva xati) però que em sembla que ja estava més capficat pel naixement del seu "retoño" que no pas per altres maldecaps, així que l'equip es va reduïr a quatre makinotes: Ivan, Xavi, Marc i Eugeni.
La preparació del material per a fer la ferrada també va tenir la seva història. Quatre arnesos, quatre bagues d'ancoratge i quatre cascs. Els arnesos eren un meu, un parell de l'Angulo (del seu super equip de ferrades, amb bagues i tot) i un de l'Angel, el meu soci-company de feina. Les bagues restants eren una de l'Edu, de ferrada, i jo mateix portava una Spelegyca de treballs verticals. I els cascs eren un de l'Angulo (saleewa), el meu Petzl nou de trinca de treballs verticals, un casc d'un company, el Jordi, i el que jo portava que era el meu titular de la feina. Cintes, mosquetons adicionals, algun pedaç de cordino... I res més. L'equip estava preparat.
Selfie múltiple de rigor abans de començar la ruta
El dia fatídic vam quedar l'Ivan i jo aviadet al Santander de sempre, cap allà les 7h. Anàvem amb la meva furgoneta, pel tema del material, així que de seguida vam agafar carretera amunt. En una horeta o menys erem a Centelles poble, i vam cercar un bar per prendre un cafelet i quelcom més. Els gironins, com sempre, van avisar que arribaven una mica tardet, així que l'Ivan i jo vam començar a parlar i mirar coses del Montperdut, que volem fer més endevant, cara al juny-juliol.
Un cop arribats els gironins, ens posem en marxa. Tots quatre amb la furgoneta pugem fins al punt de partida, passat el parking, en el marge esquerre del caminet que va a buscar l'inici de la ferrada. Eren poc més de les 9h. i el temps de moment estava enterbolit amb boires matinals. Comencem, doncs, amb màniga llarga i una mica de fresqueta, però en els primers compasos i, a la que assolim certa alçaria, ja ens molesta tot. Els primers pasos serveixen de "training"; els hi explico com funcionen les bagues, com s'ha d'anar mosquetonejant, i poca cosa més. Començo obrint camí pels primers trams equipats, una escaleta vertical que de seguida presenta un petit desplom que es com un petit bateig de foc. Val a dir que tots el van passar amb molta comoditat, cosa que m'esperava que fessin, la veritat. De seguida li van agafar el rotllo i cada vegada els vèia més còmodes en l'avenç.
En Xavi, als primers compasos de la ferrada
L'equipament, val a dir, és impecable, recentment reequipat i d'una qualitat excepcional. Els caminets perfectament senyalitzats, no hi ha pèrdua possible. Anant fent, ens vam encarar fins al primer punt dificultós de la jornada: el pont tibetà. Hi ha un encreuament pocs metres abans que permet agafar el camí inferior, que està pensat per tots aquells que pateixen vertígen i no es veuen amb cor de passar el pontet de marres. Tots quatre decidim anar endevant, i en el tram vertical d'accés al pont ens trobem una noia que té certs problemes per superar un pas. Em dona pas a mi, per veure com fem els moviments, i més o menys intentem orientar-la una mica. No va sola, però sembla que l'han deixat una mica penjada, pobre, i sembla que no ho està passant gaire bé. Un cop encarat el punt de partida del pont, els companys empassen saliva. La vista es brutal, el cable llarguíssim, i no hi ha ningú per devant nostre. Els hi comento una mica el procediment a seguir i m'hi fico.
Servidor al pont tibetà...
Ritme regular, peus gairebé lliscant pels cables inferiors, intentant balancejar el mínim possible l'estructura. Amb un ritme constant, aconsegueixo passar el pont sense problemes (en el meu cas el vertígen no es problema) i, arribat a l'altra banda, dono el senyal a l'Ivan que, tot seguit, es fica al pont sense pensar-s'ho gaire. Veig que porta un ritme bastant bo, també constant, però en aquell moment veig des de la llunyania que en Xavi s'esmuny entre les bardisses de l'altra banda del pont. Pateix vertígen i la visió del pont ha estat massa per ell, així que va decidir cercar un camí alternatiu, i va agafar muntanya amunt per tal de passar la vall que el pont uneix de forma eficaç. No se perquè no va desgrimpar els trams inicials i va anar a buscar l'altre camí equipat, però la questió es que el vam perdre de vista durant una bona estona...
L'Ivan arriba a l'altra banda amb mi amb un "subidón" considerable, i de seguida en Marc s'hi posa mans a l'obra. A un ritme molt bo, passa sense despentinar-se i en un tres i no res ens hem replegat a l'altra banda. Busquem en Xavi, no el veiem, no hi ha cobertura... així que confiem en el seu sentit de l'orientació i que ens pugui trobar més endevant.
L'Ivan arribant al final del pont
En Marc, al primer tram del pont tibetà
Avancem ara per tota la part equipada en horitzontal, molt sencilleta però que voreja la cinglera que des de Centelles domina les vistes principals, i en un tres i no res ens plantem en un segon encreuament. Jo no m'en recordo de l'altra vegada, així que preguntem a un dels que tenim endevant, que ens assegura que pujant el tram vertical continua la via i que el tram inferior es una "via de sortida" de la ferrada. El cabró no es podria haver equivocat més. Aquell tram ens menava ja a la part final de la ferrada, salvant el Tram de l'Esperó i tota la part bonica de la via. Així i tot, la cosa no va anar malament perque aquell petit error ens va servir per a retrobar en Xavi, que ens esperava al final de la part de dalt. Quan veig que arribem a un camí principal i veig una planúria amb tot d'arbres estassats per a fer llenya veig que ens hem equivocat. Preguntem a un paio que hi ha per allà i ens aclareix dubtes. Tornem enrere i fem el tram descendent, que en uns quants compassos ens mena fins al fons de vall on comença el famós Tram de l'Esperó.
L'Ivan i jo mateix fent els passos laterals sota la cinglera
Decidim fer un mos en aquell mateix punt mentre veiem que alguns altres ferrateros van arribant, amb millor o pitjor estil, amb més o menys traça, i mentrestant explico als meus companys que al febrer vaig trobar-me amb un paio que tot el tram el va passar "a pelo", sense equipament, i que ho va fer en un tres i no res.
Quan ja hem jalat algo i veiem que massa gent ens està assolint i, per tant, omplint el pas, decidim aixecar-nos i ficar-nos a la ferrada novament. Ha estat un error, ara tenim uns quants "patates" devant nostre que ralenteixen el ritme, i molt. Abans d'entrar nosaltres, espero un bon trau per tal de espaiar una mica la distància amb ells, però és inutil. En Xavi, més coherent amb el seu vertígen, prefereix fer el pas alternatiu, més còmode, que rodeja la mateixa cinglera per arribar al mateix punt.
Anem per feina, doncs. Al primer tram vertical del pas hi ha un paio (aquell tontaina que ens va guiar malament abans) que s'hi ha ficat i es moooolt lent i mooooolt dolent. El veig avançar i em fa l'efecte que està passant autèntica por. Li tremolen les cames i els braços, no se si de por, de nervis o de l'esforç. Sigui com sigui, aquest grupet se'ns embossa devant nostre i hem de fer diverses aturades estratègiques.
El tram de l'Esperó te un parell de desploms en el compàs inicial que son divertits de resoldre, especialment un que les grapes estan molt allunyades entre sí i que has d'improvitzar amb algun agafament a la roca. En aquest punt ja em toca esperar doncs els de devant porten "caravana". Seguim endavant, lentament, i arribat el pas horitzontal de dalt, torna a tocar esperar.
On és Wally? Tots tres penjats a les parets del Tram de l'Esperó
Com veig que l'Ivan i en Marc es troben en un punt còmode, a peu pla i sense perill de cap mena, els hi recomano que no es moguin i ens esperem. Jo mateix m'he assegurat amb la baga curta a un ancoratge químic meravellós que hi ha a meitat del pas horitzontal, cosa que em serveix per veure com el "tontaina" intenta superar el darrer pas vertical del Tram. Dos altres pobres nois es troben a mig camí entre servidor i el tontaina, mal agafats als cables, penjant de mala manera, a l'espera que aquell decidís acabar de pujar. S'ho pensa, s'ho repensa, s'ho mira i remira... Però ens fa passar a tots una mala estona, el cabró.
Quan veig que gairebé ja està arribant al final, reemprenem via, i en un tres i no res l'hem assolit de nou. Arribem a dalt amb el "subidón" i ens repleguem amb en Xavi, que ha aprofitat que estava per baix per fer-nos unes fotos acollonants.
Ja només queda avançar un tros de camí, els arbres que comentavem abans, i encarar el pas definitiu de la ferrada; l'escala. Aquí no hi ha variant possible, s'ha de fer sí o sí, però de nou tenim una bona colla de badocs devant que ens ralentitzen. Esperem que el grupet vagi pujant, mentre se'ns acumulen d'altres darrera nostre. Un cop tenim prou marge de maniobra, tiro milles i cap a munt s'ha dit. Els passos inicials son molt sencills, però abans de l'escala hi ha dos desploms que tenen certa complicació. L'escala es fa en un tres i no res, i ja no queda més que un parell de trams més fins arribar al cim del Puigsagordi, a 984 m. d'alçària, lloc on la ferrada acaba definitivament.
Tres dels nostres arribant al cim!!!
Per acabar de rematar la feina, quan estem arribant a la "pedacho" d'estelada del cim, el tontaina de sempre ens torna a marejar:
-Escolteu, que us esteu deixant el darrer tram de la ferrada!
Sembla veritat, hi ha un encreuament que, a la dreta, mena en un camí que va sota la cinglera un altre cop. O això sembla. L'agafem (no se ni per què) i en uns pocs metres ens porta just a sota de la bandera, on hi ha un pas equipat de com a molt dos metres d'alçària, amb quatre o cinc grapes. Em venen instinctes assassins respecte al "tontaina", i superem aquesta xorrada de pas sense ni assegurar-nos, en lliure. Ara sí, per fi sota la bandera, fotos de rigor de l'equip i felicitacions mútues.
L'equip de l'A.M. els Collonuts al cim del Puigsagordi
El camí de baixada és molt sencill, s'ha d'agafar la carretera que porta fins al cim en direcció a Centelles de nou, sense haver de ficar-se muntanya a dins ni desfer trams de ferrada, així que de seguida agafem camí i cap avall. Com que portàvem entrepans per si de cas ens entreteníem massa a la ferrada (pel tema de les "aglomeracions" i retencions de gent als passos complicats) decidim buscar un baret sencill, i el trobem, i tant que sí. Ens posen un barril de Moritz, olives i unes patatetes braves, que ens aprofiten d'allò més. Estem una bona estona a la terrasseta del bar, xerrant, explicant batalletes i parlant dels propers reptes de l'Associació.
El bidó de Moritz presidint la reunió
Tot va bé si acaba bé, que diuen!!!
