Després d'un període extranyament llarg d'inactivitat per par de l'A.M. els Collonuts (explicat en part per la dèria Kilianjornetesca d'alguns d'ells i, per la meva part, per una conjunció astral de desgràcies familiars), ens vam proposar reprendre les sortides muntanyenques a finals de 2014. Feia gairebé un any de la darrera, la circular del Montseny que vam fer al gener del mateix any, i després d'aquesta i de diversos intents fallits de congregar-nos, no vam aconseguir coordinar-nos. Al setembre, a més, l'Ivan va marxar als Alps, a pujar al Montblanc (un regalàs que es va currar la seva santa dona amb motiu del seu 40è aniversari), i vam posposar dates per a una invernal tardana. Es va anar aplaçant, i aplaçant, fins que ens vàrem plantar al gener un altre cop... Abans de nadal vam col·locar la data del 24 de Gener com a inamovible, i els "seromeros" Ivan i Angulo van proposar itinerari: les Penyes Altes del Moixeró.
El mateix Ivan havia fet vàries vegades aquest itinerari, així que va proposar pujar pels Empedrats, fins al refugi i des d'allà carenejar fins a les Penyes. La ruta ens va semblar prou bona a tots, així que no hi va haver volta enrere. A darrera hora en Marc es va descartar, suposo que també per motius logístics (paternitat recent), així que l'equip d'atac erem cinc: Angulo, Ivan, Carles, Xavi i Eugeni.
La organització de la ruta requeria un altre cop el moure cotxes previament per tal de retornar a un punt diferent i no estar obligats a itineraris circulars. L'equip de Molins vam sortir aviadíssim, com sempre, recollint a l'Angulo a Sant Andreu i fent carretera i manta cap a Bagà. Allà ens vam aturar en un bareto una mica extrany de les afores, on va presentar-se en Xavi amb l'altre cotxe. El molt murri portava una sorpresa que s'havia callat... Unes samarretes conmemoratives de l'Associació, molt currades, amb un llistat de totes les fites importants aconseguides pel grup. Una per a cadascú. Després del repartiment de samarretes va vindre el repartiment de raquetes i grampons, que el mateix Xavi havia llogat.
De seguida van marxar cap al punt final del recorregut, a Grèixer, per després retornar al punt de sortida de l'itinerari: el veinat de l'Hostalet, situat a la pista forestal que surt des de darrera de la part alta de Bagà.
Els Empedrats es un itinerari que discorre per la vall del torrent del Forat, on trobem diverses gorges que, de tant en tant, s'han de creuar amb cura. És fàcilment identificable doncs es troba senyalitzat com a PR, amb marques blanques i grogues. El nom d'empedrats, segons sembla, prové del fet que el camí abans estava "empedrat", doncs era el camí antic que cercava el coll de Pendís. Avui dia no queden vestigis del camí, però la toponímia es impossible d'enganyar... L'itinerari comença lleuger, amb certa pendent, i el grup ens posem en marxa amb servidor a primera línia, seguit de prop per l'Ivan. Superant gorges, arribem de seguida al preciós bullidor de la Llet, una font amb salt d'aigua on ens aturem a fer fotos, evidentment.
Continuem cap a munt, doncs el desnivell es cada cop més pronunciat. Observo que l'Ivan, que ens ha comentat que arrosega moltes molèsties amb el seu genoll fotut, va a un ritme inferior de l'habitual i ell mateix ens diu que està desentrenat. Des de les seves anades al Montblanc i el sobreesforç que va patir allà, ha tingut molts problemes i està amb metges i tot. Tot i així i el mal que pel que sembla encara té, tira amunt com un cabró,
Creuem els Empedrats propiament dits, i arribem a l'estret d'Escriu. Continuem per la torrentera, deixant a mà dreta el camí GR que mena al Coll d'Escriu, lliscant en paral·lel a aquest camí fins arribar al refugi de Sant Jordi (des d'allà el GR s'uneix amb el nostre camí).
A peu del refugi fem un alto per tal d'esmorzar quelcom, doncs jo mateix no he pres més que un cafè amb llet i tinc una gana que em menjaria un bou amb banyes i tot... Uns entrepans, una cola de rigor, i ja estem refets per continuar. Encara estem a poc més de 1500 metres, segons l'altímetre (que no s'esbiaixa gaire), pel que encara ens queda un bon desnivell encara per pujar. Des del refugi hi surten diverses rutes, però nosaltres hem planificat no seguir el GR cap al coll de Pendís, sino tirar una mica més drets pel coll del Dental. I així fem. El camí cada cop es més dret, i en poca estona assolim el coll i els seus 1700 metres. El caminet continua en un etern zig-zag que guanya alçada molt ràpidament. Jo mateix he agafat la davantera i em noto bastant a to, així que vaig obrint via fins arribar al coll de Moixeró, a gairebé 2000 metres. Acabem de recuperar el GR, ara sí, i ens conduirà fins al mateix cim a partir d'ara... Devant nostre tenim la oblidada cimera del Moixeró, tan insignificant que ni tan sols en prenem la molèstia d'apropar-nos fins a dalt de tot. La vorejem per la banda nord, on comencem a trobar neu de valent. Aquí, potser, seria qüestió de calçar-se les raquetes, però decidim esperar una mica més. Continuem avançant per dalt de la carena del massís del Moixeró, passant un parell de collets més, amb neu cada vegada més gruixuda i amb una ventada molt forta cada vegada que ens encarem una mica al vessant nord.
En Xavi pujant per la neu, amb el Pedra i el Comabona al fons
Arribem al coll del Raset des de la cara sud i la vista de la carena es espectacular: el vent ha moldejat els blocs de neu i gel de manera capriciosa i ens ofereix una autèntica obra d'art. L'avenç es fa molt més feixuc i ens enfonsem a la neu sovint, donat que el sol de migdia cada vegada apreta més.
Blocs de neu a l'aresta, modelats pel vent
A partir del coll, el GR va fent guinyades i de tant en tant es fica en vertents nord, des d'on el vent prové gairebé huracanat. Les previsions meteorològiques que els darrers dies haviem consultat no fallaven: vent del nord de força 7 o 8. En el meu cas, em vaig veure obligat a equipar-me de valent. La jaqueta amb caputxa cordada fins dalt de tot, el barret a sota tapant les oídes, el buff folrat aixecat gairebé fins els ulls i les ulleres de sol com a última protecció. Les mans, amb els guants de neu, de tant en tant les he d'anar ficant a les butxaques, per que se'm glacen de debó. Un cop dins la butxaca, vaig fent exercitar els dits per tal d'escalfar-les una mica, igualment. He agafat de nou la davantera i darrera meu porto a l'Ivan, que també veig que s'ha equipat per al fred amb jaquetes, gorros, guants... Avancem contra el vent enfonsant-nos cada cop més, i començo a notar que els meus peus s'estan mullant. Aquestes maleïdes Quechua dels collons ja no funcionen, i tenen poc més de tres anyets...
Arribat un moment, estem tant a prop de les penyes que el vent ha afluixat bastant. Comença aleshores una bonica grimpada, suau i no pas complicada, però que amb la neu i el gel traidor que de tant en tant s'amaga entre les pedres fa que no s'hi pugui badar gaire. Agafo de nou la davantera, em motiva grimpar molt més que cap altra cosa, i m'ho agafo amb ganes. Anem superant els diferents passos ara ben agrupats i, en un tres i no res, arribem a dalt de tot. Hem fet el cim, i les vistes des de dalt son espectaculars. Sembla mentida que sota nostre hi hagi una carretera de cinc kms en línia recta plena de cotxes i camions...
Quatre dels nostres al cim de les Penyes Altes de Moixeró
No ens entretenim gaire a dalt, la veritat, perque el vent igualment apreta, i no tenim temps a perdre. L'itinerari planejat ens mena ara tornar enrere fins al coll de Rauset, des d'on encararem tot seguit la famosa canal de la Serp, anomenada així per la gran quantitat de tombs i voltes que fa el camí; com diuen en castellà, "serpentear". La pendent es fortíssima, ja em planyo de tot aquell qui decideixi fer-la en sentit contrari al nostre. Baixem ràpidament, a un ritme fort, però sense desdenyar prudència. El terreny es poc ferm i amb molta grava, pedra lliscant, i qualsevol errada pot significar una bona nata, la veritat.
Selfie de rigor, com no, tirat per l'Ivanhoe
La canal de la Serp és llargueta, la veritat, i cansa una mica anar forçant tota l'estona les cames intentant no relliscar. Em preocupa l'Ivan amb el seu genoll, però sembla que va bé, que intenta forçar lo mínim, i quan arribem a baix no ha patit massa, pel que sembla. Arribem al poble de Grèixer, on havíem deixat l'altre cotxe i, des d'allà, podrem arribar al punt d'inici de la ruta sense problemes per a tornar a caseta, no sense abans fer un bon tiberi, com de costum.
