Boulder en la Fuixarda

 No dijimos nada por aquí de la quedada del 20 de octubre (creo), que fuimos el neni y yo a la fuixarda.

Como no hicimos vias, sino solo de lado a lado del tunel no hay mucho que reseñar, pero bueno.

Si algun finde puedo escaparme para hacer una trepadilla te aviso a ver si os va bien. Tengo ganas de hacer algo, a ver si coincide algun finde con temperaturas mas altas y podemos aprovechar.

VALLIBIERNA, 3.067 m. (6-10-2012)

Aquesta sortida va ésser memorable. Ens trobavem devant d’un dels gegants del pirineu d’Osca, un cim mític que té l’alicient de fer el famós “pas de Cavall”, de vertiginoses parets. Per tal d’accedir-hi, però, va caldre organitzar una mica més les coses que habitualment doncs, per llunyania, resulta impossible fer un “viaje-relámpago”, com fem gairebé sempre, i era necessari fer nit abans. Així, ens vam organitzar per sortir el divendres, demanant festa a la feina, per poder sortir aviadet i tenir temps de muntar el camp-base.

Aquell divendres jo sí vaig treballar, precisament a una obra que la meva empresa estava fent per a Serom, la constructora on treballen els mala-peces de l’Angulo i l’Ivan. Sortint ben aviat d’allà, cap a les 12:30, vaig tornar cagant llets i, donat que ja tenia tot l’equipament preparat del dia abans, amb una dutxa ràpida i un entrepà que em vaig menjar al cotxe de camí de tornada, ja estava llest. Ens vam trobar al punt de sempre, la famosa cantonada Santander-Banesto, carregàrem tots els paquets i cap a Sant Andreu. El trio la-la-la érem la “avanzadilla” per tal d’instalar el camp base doncs els altres, els gironins, com sempre, tenien previst arribar a les tantes de la nit.

La ruta de cotxe, llarga però ben coneguda per tots, ens va deixar al petit poble d’Aneto abans de les 18h de la tarda. Així, vam decidir pujar fins a l’estany de Llauset per tal de muntar tendes i tot el percal. Cosa que vam fer amb èxit. L’Angulo i l’Ivan van portar els seus respectius Igloos, que en un tres i no res van estar aixecats. Els matalassos d’aire, que eren de joguina gairebé, van quedar inflats en un parell d’esbufegades. Donat que encara teniem prou temps i que el campament estava en ordre, donat que la carretera d’accès era prou bona i que només ens trobàvem a 20 kms. de Viella, vam decidir fer una mica el guiri i vam baixar a la capital de la Vall d’Aran. Allà vam sopar tranquil·lament una pizza ben bona a una pizzeria una mica pija, mentre wassejavem amb les respectives dones, que ens anaven donant els clàssics consells de “abrigat bé, no passeu fred!”…

Després de prendre pizza, cerveseta i cafelet, carretera i manta, i cap a les tendes de nou. Allà va ser quan van apareixer, a les tantes i de nit, els gironins, el Marc i el Xavi. Comentàrem la jugada una mica, mirem quatre estels i cap a dormir, que l’endemà tenim feina, com hi ha món.

Ben aviat ens vam posar en marxa. Vam escalfar una mica de llet amb el fogonet de l’Angulo, per fer un cafelet que ens va sentar de puta mare a aquelles hores del damatí, amb un fred important que hi feia. Entre equipar-nos i tal, la cosa es va anar endarrerint, però tot i això, cap allà les 7:30 començavem a caminar, abandonant l’estany de Llauset a la nostra esquena. El camí discorre en paral·lel a la riba dreta del llac, tot vorejant-lo, durant una bona estona, mantenint cota, fins arribar a un pont metàl·lic que traspasava un barranc i dirigia el camí cap a un altre estany, el de Botornàs. Al costat d’aquest estany vam trobar una vella barraca, anomenada igual, que vam passar de llarg tot seguint el traçat del GR-11, que era el que veniem seguint des del punt de partida. Sense guanyar massa alçària, continuem avançant fins vorejar un parell més de llacs. Un cop deixat a mà dreta l’estany Gelat comenta la part de pujada forta, passada ja la cota 2700. Carenejant a estones, trobem el cim final del Vallibierna, a 3067 metres.

Des del cim, cal carenejar una mica i, de seguida, s’encara el famós pas de Cavall. S’anomena així perque els més porucs el passen “arrossegant els ous”, com si muntessin un cavall, per tal de salvar l’aresta de poc més de 10 metres que, a banda i banda, presenta una pendent ben forta, en una banda gairebé vertical. Parlem entre nosaltres sobre quí vol obrir via, i cap d’ells vol fer-ho. Jo, per contra, ho estic desitjant i, com a escalador oficial de l’equip, no em contradiuen. Ben resguardada a la motxilla porto un tros de corda i un parell de mosquetons doncs havia llegit no se on que el maleït pas estava equipat amb xapes, per a tot aquell que vulgui assegurar-se. Amb un parell de bagues puc improvitsar una mena d’arnès, els hi dic, però al final no ho troben necessari. Així, encaro el pas amb calma, i de seguida veig que per la banda dreta, la de menys pendent, hi ha una mena de petita repisa on anar ficant els peus. Amb les mans a la cresta, resulta un joc de nens. De seguida el tinc fet, i els agafaments per a les mans son collonuts, així que jo li assigno mentalment una dificultat de II, com a molt.

Un cop sóc a l’altra banda, li toca el torn a l’Ivan, que també el passa amb comoditat. El següent és en Marc, que tampoc hi troba problemes. L’Angulo i en Xavi, que en principi se l’havien mirat amb més desconfiança, en veuren’s passar-lo tan còmodament, s’animen i el fan en un tres i no res. I ja hi som tots a l’altra banda, a punt per encarar el Tuc de Culebres, un cim rocós i assequible que, en un parell de grimpades, el tenim també fet. 3051 metres.

A partir d’aquí, la ruta que tenim pensada no torna enrera, sino que baixa directament per la vall de Llauset, tot cercant el torrent que, poc a poc, ens va obrint el camí per a trobar de nou l’extrem més oriental de l’estany de Llauset. Realment, aquesta part de la ruta discorre de forma plàcida mentre, lentament i de forma progressiva, sense gaires estralls, va perdent alçària fins a arribar al mateix encreuament on, a l’anada, havíem creuat un pont metàl·lic. Aquí reemprenem el camí de l’anada i només es tracta d’anar desfent-lo pel marge dret del llac. Sense més complicacions, arribem al campament base.

CARLIT, 2.921 m. (19-05-2012)

Aquesta sortida va començar bé, es va enterbolir, però com sempre, va acabar moooolt bé. En principi semblava que tothom s’hi apuntava, inclús (com sempre últimament) algun altre amic-conegut semblava que es volia apuntar. Però, el temps, maleït temps… Va resultar que les previsions meteorològiques per a aquest cap de setmana eren bastant dolentes, per no dir terribles. N’hi va haver que es van “rajar” vilment, com la colla de gironins, tot i que en Marc estava a Andorra des de feia un parell de dies (però estava de fiestuqui…). En Carles, el cuñao, també va ser baixa d’última hora per causa d’un problema al peu, nosequé d’una berruga, o d’un callo molt fotut, o quelcom semblant.

Fos com fos, l’equip es va reduïr a la mínima expressió; només hi van anar l’Ivan, l’Angulo i un servidor. La quedada, per variar, va ser al Santander, a les cinc del damatí, una hora intempestiva que serveix per veure les desferres de tots aquells que decideixen sortir de marxeta la nit abans. Recollim l’Angulo a Sant Andreu i carretera i manta. Arribem bé al llac de les Bulloses, punt de partida d’un itinerari que l’Angulo i jo coneixem bé, doncs farà cosa d’uns tres anys ja hi vam pujar des d’aquesta mateixa ruta, amb el meu germà Adrià.

No m’explaiaré amb dades de la ruta doncs a l’entrada al blog d’aquella sortida ja ho vaig fer, però si destacaré que el temps, que tant ens havia fet patir a tots els dies abans (recordo amb terror estar consultant el meteocat cada dos per tres), es va comportar i, amb l’excepció de certes boires matinals, el dia es va aclarar i va acabar fent un sol espatarrant. La lectura positiva d’això va ser evident i molt profitosa: hi érem gairebé sols. Pocs imprudents es van decidir a intentar pujar malgrat les previsions nefastes, i això va fer que la sortida guanyés un punt de qualitat. El Carlit, normalment, com a cim simbòlic i de gran importància al pirineu francès, sol estar massificat i es impossible no trobar-se a Déu i sa mare allà dalt. En aquest cas, però puc assegurar que hi estavem gairebé sols. Ens vam creuar amb ben poques persones, i la majoria d’elles, molt tardanes en la seva sortida.

Així, fent molta via, vam pujar per la ruta habitual amb comoditat, sense problemes, assolint el cim ben aviat, abans de migdia.

PUIGPEDRÓS, 2.914 m. (10-03-2012)

El Puigpedrós es punto culminante de la provincia de Girona. Una vez aportado ese dato friki (que no aporta nada pero queda muy bien), me place puntualizar que el grupejo montañero Barcelonés-gironí atacó con éxito esta cumbre el pasado diez de marzo.

En principio iban a haber nuevas incorporaciones, un par de coleguitas de la peña de Ullà, pero al final ni el uno ni el otro pudieron acudir. Así mismo, los cuatro debutantes de la pasada ruta, la del Cadí-canal de Cristall (la Neus, la Nuri, el Marc petit y el Jose Luis) no han querido repetir. Quizás la experiencia allí fue demasiado traumática…

Sea como sea, el grupo molinense partió bien pronto desde el punto habitual de quedada, el Banco Santander (un saludo, señor Botín), pasando como siempre a recoger por Sant Andreu al muy excelentísimo señor Angulo. Tiramos millas y llegamos al punto de encuentro con los gironins, en este caso la bonita aldea de Meranges. Allí un café con leche de rigor y un croissant (o cualquier otra forma de bollería casera) para iniciar la marcha con algo en el estómago y de nuevo a los coches, hasta el refugio de Malniu.
Las previsiones meteorológicas son malas, mucho viento, y supuestamente hay mucha nieve, por lo que vamos cargados con grampons y raquetas alquiladas. Una vez allí vemos que no hacen ninguna falta, así que descartamos carretearlas.

La ruta de inicio, pero, es algo confusa debido a la gran cantidad de nieve que hay de partida, y en lugar de encarar el camino como dios manda, acortamos bordeando el lago de Malniu y la cagamos un poco, pues perdemos algo de tiempo para retomar el buen camino. Sin embargo, no hay mal que cien años dure (dicen) y todo vuelve a su sitio. El Angulo me comenta que le ha dado una pájara rara, y va un poco rezagado, por lo que los del grupo de cabeza (el Ivan y un servidor) decidimos bajar marchas.

Seguimos avanzando, con la ayuda de unas fitas que nos facilitan el camino, con bastante pendiente a tramos y varias zonas de intenso roquedal que, seguramente, dieron origen al nombre de tan bonita montaña. Llegamos a una explanada y, en frente, el pic de les Morelles de Puigpedrós, un conjunto de piedras que se levanta justo en frente de otro llano en el cual destaca la cumbre del Puigpedrós. Para encarar la cumbre hay que hacer una grimpadita facil, casi sin ayuda de las manos, que se sube en un plis-plas. Sin embargo, en ese punto el viento es casi huracanado, y me veo obligado a cerrar la capucha de la chaqueta cortavientos pues el aire me está destrozando los oídos. Una vez arriba, fotos de rigor en plan rápido, pues no se puede uno casi ni tener en pie.

El descenso lo hacemos por otra ruta, por aquello de variar un poco, y teníamos decidido bajar por una pista que se encara dirección sur hasta ir a buscar el GR-11, el que viene del refugio Folch i Girona. Hasta ahí todo bien. Una vez alcanzado el GR no parece que debiera haber más problemas, pero… Craso error! No sabemos bien como pero, llegado un punto, entre el roquedal que va ascendiendo y descendiendo por una pendiente de exposición sur, perdemos las marcas. Seguimos avanzando por la ladera, bien orientados, sin perder las referencias, pero no podemos evitar concentrarnos y debatir la situación, mapa en mano. La pena es que apenas tenemos un mierdoso 50.000 de la Cerdanya, de la editorial Alpina, que la verdad es que no resulta demasiado útil (una escala demasiado grande). En el mapa aparece marcada una cabaña, llamada Cabana de Tarter.
Pasamos por al lado de una especie de tóssol, una mini cabaña hecha de piedras, de apenas medio metro de alto. Dudamos que sea la Cabana del Tarter, pero el camino parece marcado, así que seguimos. Las dudas se plantean sobre si estamos por encima o por debajo del GR, y el Xavi propone ascender, pues en el mapa la supuesta cabaña está por debajo. Sin embargo, ni yo ni el Ivan lo tenemos claro, y a mi el altímetro me marca una cota muy superior. Después de avanzar algo más, demasiado, comprendemos que estamos demasiado arriba, y que el camino jamás lo encontraremos pues va bajando por debajo de nosotros. Así que descendemos algo más, buscando, y acabamos encontrando de nuevo las preciadas marcas rojas y blancas. Desde ahí hasta el refugio, pan comido, sin incidentes destacables.

Una vez cogidos los coches, paramos en Meranges a tomar una cervecita o coca-cola, mientras comentamos la jugada. El camarero, un yayo pagesot y decorado con un inmenso “Willy” en sus fosas nasales, nos aclara el embrollo. La cabana es más grande que lo que hemos visto, que no es más que un antiguo cubierto para pastores, y que se encuentra a más altura, bastante antes en el camino. Ya sólo nos queda reemprender la marcha, llegando a Molins de Rei a hora bastante razonable.

Buena excursión, pardiez!

Trepada en les Escletxes (one more again) por Vià

 Este 21 de Enero de 2012 re emprendimos nuestras trepadas en Les Escletxes.

Empezamos, como no, con La Fisura (V), que subí de primero, chapando, con cautela, y tuve que montar la reunión con una baga.

Después la subió el neni, y después otra vez yo, esta vez mas relajadamente al estar asegurado de arriba.

Acto seguido, después de varias interrupciones de grupos de viejos caminantes (al mas puro estilo the walking dead) nos fuimos a una vía que hay al lado, llamada Em Supura (V+) que hicimos ambos también, yo con algún problema pues tenía los brazos petados por la poca práctica.

Como había una peña en la vía que queríamos hacer y ya tocaba bastante el sol (estaba algo mas vertical) nos fuimos a la otra escletxa, curiosamente petada de gente, y nos liamos con Simplicius (V+), la que tiene un arbolillo a media altura, cerca de Quin Cop de Cap.

Esta la hizo el neni de primero, chapando, y después yo, con rodillazo de rigor y un pequeño desliz que me costó alguna magulladura en la mano, después la subió el neni otra vez, puesto que es una vía con una fisura super guapa.

Especial mención al horno nuevo de la Suli y el Neni y a sus berenjenas y pimientos rellenos (hurra! ya no habrá mas macarrones gratinados al microondas xD)