Aquesta sortida va començar bé,
es va enterbolir, però com sempre, va acabar moooolt bé. En principi semblava
que tothom s’hi apuntava, inclús (com sempre últimament) algun altre
amic-conegut semblava que es volia apuntar. Però, el temps, maleït temps… Va
resultar que les previsions meteorològiques per a aquest cap de setmana eren
bastant dolentes, per no dir terribles. N’hi va haver que es van “rajar”
vilment, com la colla de gironins, tot i que en Marc estava a Andorra des de
feia un parell de dies (però estava de fiestuqui…). En Carles, el cuñao, també
va ser baixa d’última hora per causa d’un problema al peu, nosequé d’una
berruga, o d’un callo molt fotut, o quelcom semblant.
Fos com fos, l’equip es va reduïr
a la mínima expressió; només hi van anar l’Ivan, l’Angulo i un servidor. La
quedada, per variar, va ser al Santander, a les cinc del damatí, una hora
intempestiva que serveix per veure les desferres de tots aquells que decideixen
sortir de marxeta la nit abans. Recollim
l’Angulo a Sant Andreu i carretera i manta. Arribem bé al llac de les
Bulloses, punt de partida d’un itinerari que l’Angulo i jo coneixem bé, doncs
farà cosa d’uns tres anys ja hi vam pujar des d’aquesta mateixa ruta, amb el
meu germà Adrià.
No m’explaiaré amb dades de la
ruta doncs a l’entrada al blog d’aquella sortida ja ho vaig fer, però si
destacaré que el temps, que tant ens havia fet patir a tots els dies abans
(recordo amb terror estar consultant el meteocat cada dos per tres), es va
comportar i, amb l’excepció de certes boires matinals, el dia es va aclarar i
va acabar fent un sol espatarrant. La lectura positiva d’això va ser evident i
molt profitosa: hi érem gairebé sols. Pocs imprudents es van decidir a intentar
pujar malgrat les previsions nefastes, i això va fer que la sortida guanyés un
punt de qualitat. El Carlit, normalment, com a cim simbòlic i de gran
importància al pirineu francès, sol estar massificat i es impossible no
trobar-se a Déu i sa mare allà dalt. En aquest cas, però puc assegurar que hi
estavem gairebé sols. Ens vam creuar amb ben poques persones, i la majoria
d’elles, molt tardanes en la seva sortida.
Així, fent molta via, vam pujar
per la ruta habitual amb comoditat, sense problemes, assolint el cim ben aviat,
abans de migdia.
