Durant els dies de vacances a Calafat, dies de platja i piscina amb nens, bàsicament, sempre m'agrada fer una petita escapadeta en solitari a algun dels cims propers de les serres de Tivissa i Vandellòs. La darrera vegada havia estat el Molló Puntaire, així que aquest cop vaig decidir tirar una mica més cap a l'interior, més cap a la banda de Tivissa. Mirant el mapa i consultant alguna que altra web vaig acabar decidint-me per la Mola de Genessies, cim de curiós nom que, probablement, em va fer més gràcia per la semblança amb "Genesis", potser... El dubte era si emportar-me l'Akane, xaruga i feta caldo ja, pobreta, o deixar-la a casa. Finalment vaig pensar que no era una ruta ni massa dura ni massa llarga i, si havia alguna grimpadeta, ja la carregaria com fos jo mateix. Es ben cert que, a aquestes altures, la gossa ja no pot grimpar sola, no te esma per a fer segons quins salts.
Fos com fos, el dimarts dia 9 de juliol em vaig aixecar cap allà les sis del damatí i, tot i tenir-ho tot preparat des del dia anterior, vaig acabar sortint de casa poc abans de les 7h. La meva idea era fer la ruta lo mes aviat possible, primer per no menjar-me tota la calorada a la pujada (estavem en uns dies d'onada de calor saharaui fastigosa) i, sobretot, per arribar aviadet per anar a la platjeta amb la canalla.
Carretera i manta, la furgoneta preparada, i cap al coll de Fatxes s'ha dit. Passat Vandellòs, en direcció a Tivissa, es troba aquest petit port d'una alçària de poc més de 400 metres que te una carretera molt correcta, tot i que recordo que molts anys abans l'havia feta algun cop (en alguna sortida amb la facultat) i que era bastant més horrible. Abans d'arribar al nucli de Fatxes (tela marinera el nom, redeu) surt una carretereta tortuosa a l'esquerra en direcció al nucli de Gavadà. Seguint la pista uns 4 kms ens trobem un trencall a la dreta que ens deixa al mateix mas de Genessies, punt de partida de l'itinerari i a l'explanada devant del qual aparco el cotxe.
No em vull entretindre a investigar el solitari i una mica tètric entorn del mas, penso que ja ho faré a la tornada, ara no vull perdre temps i tampoc les bromes matinals que encara tapen el sol. Per tant, agafo camí avall i començo a deixar enrere uns quants camps de conreu abandonats. La carretera encara està asfaltada però de seguida es torna en pista forestal de terra i, molt poc després, trobo un encreuament senyalitzat (la unica senyalització de tot l'itinerari). Un pal molt ben plantat m'indica que cap a dreta i esquerra surten dos rutes que van directes a la Mola de Genessies, cadascuna d'elles per un collet diferent. A l'esquerra, el del Rourar; a la dreta, el de "nosequecullons". Em decideixo pel primer, tal i com havia estat estudiant el dia abans, doncs el segon semblava una mica més perdedor i travessava més a saco les màquies mediterrànies que, amb bambes i pantalons curts, potser no era gaire bona idea atravessar.
El caminet que porta al coll del Rourar es preciós, de veritat. De seguida es converteix en una senda de cabres, coberta per la vegetació, molt frondosa i esquerpa, plena de gatoses i garrics, aritjols i esbarzers que, si et descuides, t'esgarrinxen per totes bandes. Els bessons descoberts ben cert que em van quedar fets un "mapa", com hi ha món... Als primers compasos ja veig que l'Akane ja no es ni de bon tros qui era, pobreta, i es va quedant enere. L'haig d'anar cridant tota l'estona, tot i que no hi sent gaire bé, tampoc. Però la vaig encoratjant de tant en tant, i quan la veig cansada li dono aigua i li mullo el cap i el nas, pobreta.
Avancem molt ràpid, a un ritme fort de pujada, per unes pendents bastant agudes que, tot i plenes de pedrissar tipus tartera, no m'endarrereixen els pronostics. El camí es feréstec, solitari, no se sent civilització de cap mena. Ocells cantaires, alguna cigala matinera, però cap signe d'humanització. La silueta imponent de la Mola de Genessies comença a entreveure's abans d'arribar al coll, i es una visió molt bonica. Un munyanenc avessat com jo, que ha fet tresmils i tot tipus de cims al pirineu, escalant, amb neu, etc. no puc deixar de pensar com es de relatiu el valor que donem a les coses segons la fama que tenen, segons els valors numèrics que solen condicionar-nos sempre... En realitat, aquest cim es molt més encantador que molts dosmils pirenencs, certament. Un Taga es aborrit com una mala cosa, per exemple. En canvi, la solitud i l'entorn salvatge d'aquestes muntanyes, tant oblidades pels muntanyencs, per a mi tenen un encant especial.
Arribats al coll de Rourar cap a la banda dreta i de forma molt directa es dibuixa un corriol que, de tant en tant, ens queda marcat pel piles de pedres. Ens aturem un moment, torno a donar aigua a la gossa, i continuem a bon ritme. No portem ni vint minuts. El camí avança per les cingleres occidentals de la Mola, i poc a poc va endinsant-se més en les mateixes. Arribat un punt, el camí es veu totalment definit doncs a la mola superior s'hi entreveu un tall cap all'a a la seva meitat on, segurament, pujarà el caminet que, des de lluny, sembla impossible que pugui assolir aquelles cingleres sense haver d'escalar un bon tros en vertical...
Realment, hi ha diversos punts en que s'ha de grimpar de debó i, pert tant, m'hi veig obligat a agafar a la Akane a lloms, o durla penjim-penjam a la mà agafada pel seu arnés. Es una escena una mica còmica, la veritat, però no hi ha absolutament ningú que la pugui veure. En un punt de la pujada, en una mitja tartera que estem creuant tots dos, decideixo treure el mòbil per fer alguna foto de record, i aquest malparit em fa una bona passada. Sí, un eurillo que duia sueltu a la butxaca s'enganxa a l'imant de la carcassa i, en treure'l, el putu euro cau a terra. Sento un "cling", però quan paro atenció ja m'es impossible detectar-lo. Entre el munt de pedres de la tartera em resulta IMPOSSIBLE trobar-lo. Remeno una mica el pedrissar, però penso que encara es pitjor perque la moneda deu estar enfonant-se encara més entre les pedres... Bé, com a bon català em resulta desagradable perdre calés d'aquesta manera, tot i que no em treurà pas el son.
Després de varies grimpades més arribem tots dos al pas que ens deixa directament sobre la cinglera. En aquest punt el camí s'obre cap a dues bandes, cap als dos cimets dels que es composa la Mola. A l'esquerra es troba el caminet que porta al pic inferior, on hi han les restes d'un antic poblat ibèric, dels Lacetans, crec, i que em decideixo a anar a visitar amb tot rigor. De seguida ens trobem amb els primers murs caiguts i les primeres estructures de cases i carrers. Després d'haver-ne vist tants (alguns tan reconstruits i alucinants com els d'Ullastret o Calafell, i d'altres de deixats i perduts com Céllecs o Castellruf) em puc fer una mica la idea de com estava distribuit. Realment, l'havien construit en una bona talaia per tal de poder vigilar els enemics. Amb l'avinentesa que l'enemic només hi podia accedir per dos camins: tallant els dos pasos el poblet estava salvat...
Un cop fetes les exploracions de rigor (l'Akane hi va deixar també la seva impromta) decidim refer camí fins al collet de pas i agafar el camí que condueix a la veritable cima de la Mola de Genessies. No hi ha un camí definit ni marcat, però seguint els passos d'aigua i els punts on la roca està més polida es va trobant el pas natural més fàcil de pujada. De seguida, després d'un parell de grimpadetes més, arribem a un pla enorme que està envoltat completament de cingleres. Abans d'arribar al vèrtex geodèsic m'hi dono un bon tomb, abocant-me a les cingleres des de diferents punts, trobant vistes excepcionals. Finalment, ens arribem al vèrtex geodèsic, que està fet pols, i me n'adono que hi ha un cercle metàl·lic encastat al terra, amb la insignia de l'ICC, tot i que no se ben bé quin es el nou métode de triangulació, el que esta clar es que es el nou vèrtex geodèsic.
Ens hi entretenim una estona al cim, tots dos, mentre em foto una llauna de Cola que encara estava fresqueta a la motxilla, donat que el sol només s'ha anat abocant de tant en tant entre les bromes matinals. Realment, ha estat una ascensió agradable, sense grans calorades gràcies a l'espessor del boscam i la falta de sol en gairebé tot moment. Les fotos, això sí, no son gaire lluïdes.
Quan estic decidit a reprendre el camí sento una gralla llunyana. Pero no un au, no; un instrument musical. Algú hi ha en la llunyania tocant la gralla per la muntanya. Penso que no deu ser algú gaire sa del cap, així que decideixo sortir del cim, punt de trobada de primer ordre, per a reemprendre el camí. Em pica la curiositat i, tot i que una de les idees era retornar per l'altre coll, decideixo baixar pel mateix lloc a veure si em trobo amb el grillat.
