Aquesta sortida va ésser
memorable. Ens trobavem devant d’un dels gegants del pirineu d’Osca, un cim
mític que té l’alicient de fer el famós “pas de Cavall”, de vertiginoses
parets. Per tal d’accedir-hi, però, va caldre organitzar una mica més les coses
que habitualment doncs, per llunyania, resulta impossible fer un
“viaje-relámpago”, com fem gairebé sempre, i era necessari fer nit abans. Així,
ens vam organitzar per sortir el divendres, demanant festa a la
feina, per poder sortir aviadet i tenir temps de muntar el
camp-base.
Aquell divendres jo sí vaig
treballar, precisament a una obra que la meva empresa estava fent per a Serom,
la constructora on treballen els mala-peces de l’Angulo i l’Ivan. Sortint ben
aviat d’allà, cap a les 12:30, vaig tornar cagant llets i, donat que ja tenia
tot l’equipament preparat del dia abans, amb una dutxa ràpida i un entrepà que
em vaig menjar al cotxe de camí de tornada, ja estava llest. Ens vam trobar al punt
de sempre, la famosa cantonada Santander-Banesto, carregàrem tots els paquets i
cap a Sant Andreu. El trio la-la-la érem la “avanzadilla” per tal d’instalar el
camp base doncs els altres, els gironins, com sempre, tenien previst arribar a
les tantes de la nit.
La ruta de cotxe, llarga però ben
coneguda per tots, ens va deixar al petit poble d’Aneto abans de les 18h de la
tarda. Així, vam decidir pujar fins a l’estany de Llauset per tal de muntar
tendes i tot el percal. Cosa que vam fer amb èxit. L’Angulo i l’Ivan van portar
els seus respectius Igloos, que en un tres i no res van estar aixecats. Els
matalassos d’aire, que eren de joguina gairebé, van quedar inflats en un parell
d’esbufegades. Donat que encara teniem prou temps i que el campament estava en
ordre, donat que la carretera d’accès era prou bona i que només ens trobàvem a
20 kms. de Viella, vam decidir fer una mica el guiri i vam baixar a la capital
de la Vall d’Aran. Allà vam sopar tranquil·lament una pizza ben bona a una
pizzeria una mica pija, mentre wassejavem amb les respectives dones, que ens
anaven donant els clàssics consells de “abrigat bé, no passeu fred!”…
Després de prendre pizza,
cerveseta i cafelet, carretera i manta, i cap a les tendes de nou. Allà va ser
quan van apareixer, a les tantes i de nit, els gironins, el Marc i el Xavi.
Comentàrem la jugada una mica, mirem quatre estels i cap a dormir, que l’endemà
tenim feina, com hi ha món.
Ben aviat ens vam posar en marxa.
Vam escalfar una mica de llet amb el fogonet de l’Angulo, per fer un cafelet
que ens va sentar de puta mare a aquelles hores del damatí, amb un fred
important que hi feia. Entre equipar-nos i tal, la cosa es va anar endarrerint,
però tot i això, cap allà les 7:30 començavem a caminar, abandonant l’estany de
Llauset a la nostra esquena. El camí discorre en paral·lel a la riba dreta del
llac, tot vorejant-lo, durant una bona estona, mantenint cota, fins arribar a
un pont metàl·lic que traspasava un barranc i dirigia el camí cap a un altre
estany, el de Botornàs. Al costat d’aquest estany vam trobar una vella barraca,
anomenada igual, que vam passar de llarg tot seguint el traçat del GR-11, que
era el que veniem seguint des del punt de partida. Sense guanyar massa alçària,
continuem avançant fins vorejar un parell més de llacs. Un cop deixat a mà
dreta l’estany Gelat comenta la part de pujada forta, passada ja la cota 2700.
Carenejant a estones, trobem el cim final del Vallibierna, a 3067 metres.
Des del cim, cal carenejar una
mica i, de seguida, s’encara el famós pas de Cavall. S’anomena així perque els
més porucs el passen “arrossegant els ous”, com si muntessin un cavall, per tal
de salvar l’aresta de poc més de 10 metres que, a banda i banda, presenta una
pendent ben forta, en una banda gairebé vertical. Parlem entre nosaltres sobre
quí vol obrir via, i cap d’ells vol fer-ho. Jo, per contra, ho estic desitjant
i, com a escalador oficial de l’equip, no em contradiuen. Ben resguardada a la
motxilla porto un tros de corda i un parell de mosquetons doncs havia llegit no
se on que el maleït pas estava equipat amb xapes, per a tot aquell que vulgui
assegurar-se. Amb un parell de bagues puc improvitsar una mena d’arnès, els hi
dic, però al final no ho troben necessari. Així, encaro el pas amb calma, i de
seguida veig que per la banda dreta, la de menys pendent, hi ha una mena de
petita repisa on anar ficant els peus. Amb les mans a la cresta, resulta un joc
de nens. De seguida el tinc fet, i els agafaments per a les mans son collonuts,
així que jo li assigno mentalment una dificultat de II, com a molt.
Un cop sóc a l’altra banda, li
toca el torn a l’Ivan, que també el passa amb comoditat. El següent és en Marc,
que tampoc hi troba problemes. L’Angulo i en Xavi, que en principi se l’havien
mirat amb més desconfiança, en veuren’s passar-lo tan còmodament, s’animen i el
fan en un tres i no res. I ja hi som tots a l’altra banda, a punt per encarar
el Tuc de Culebres, un cim rocós i assequible que, en un parell de grimpades,
el tenim també fet. 3051 metres.
A partir d’aquí, la ruta que
tenim pensada no torna enrera, sino que baixa directament per la vall de
Llauset, tot cercant el torrent que, poc a poc, ens va obrint el camí per a
trobar de nou l’extrem més oriental de l’estany de Llauset. Realment, aquesta
part de la ruta discorre de forma plàcida mentre, lentament i de forma
progressiva, sense gaires estralls, va perdent alçària fins a arribar al mateix
encreuament on, a l’anada, havíem creuat un pont metàl·lic. Aquí reemprenem el
camí de l’anada i només es tracta d’anar desfent-lo pel marge dret del llac.
Sense més complicacions, arribem al campament base.
